| |
Augmenten els jueus messiànics
a Israel
MADRID, 01-07-2005 (La Razón/ACPress.net).
Respecten la Llei, les
oracions en les sinagogues, la litúrgia hebraica, la circunsició;
duen el “tallit”, el “kipah” i els “tefillim”; guarden el Sabath
i observen el dejú prescrit a l’Escriptura, però celebren Pentecostes
i oren el Parenostre en hebreu. Nascuts de jueus o descendents
de jueus, tenen fe en les Sagrades Escriptures del Nou Testament
i una fe personal en Jesucrist com Messies i Salvador. Són els
“jueus messiànics”, una corrent mal vista entre els jueus ortodoxos,
però que cada dia té més força en tot el món.
Arreu del món són uns 500.000 jueus messiànics,
molts d’ells concentrats als Estats Units i Hispanoamèrica.
A Espanya hi ha comunitats a les Canàries, Saragossa, Astúries,
Estepona, Sevilla, Granada i Madrid.
ANTISEMITISME
I SHOAH
Per al rabí Mijael Sofer, el fantasma de l’antisemitisme
no ha desaparegut a Espanya: “Després de segles d’antisemitisme
patent, encobert o subliminal, seguim patint-lo; les amenaces
són constants”, lamenta. Recorda que durant l’Holocaust van
haver comunitats jueves que van objectar a les autoritats
nazis que ells creien en el Jesús dels cristians, però evidentment
la creença religiosa no era la qüestió, sinó el fet de pertànyer
a una raça, una ètnia. Aquests també van morir en l’Holocaust”
afirma el rabí.
DIÀLEG
AMB ELS CATÒLICS
Quant a l’interès del nou Papa Benedicte XVI per
la trobada ecumènica amb els “germans majors”, es mostren
un tant reticents: “En certa mesura ens alerta com creients
el fet que ens intentin ‘convertir’”, explica José Costales.
“Jo considero que algú és el meu germà en la fe quan compartim
les mateixes bases, però la única autoritat a la qual em sotmeto
és a la Paraula de Déu. Quan ja hi han altres qüestions –sagraments,
intercessions, autoritat-, l’apropament es complica”, explica
Costales. El rabí Sofer aclareix: “El que volen és tenir-nos
sota la cobertura de l’Església Catòlica i reconèixer el Papa,
però això és impossible, hi ha un abisme quan a les doctrines,
pràctiques, maneres d’entendre la vida. Per desgràcia, encara
està molt lluny el somni de la pau, hi ha molt resentiment
per superar. Però no hi ha dubte que la certesa que Yeshúa
el Messies és el major llaç d’unió.
Font:
LA RAZÓN. Redacció: ACPress.net
Als mitjans de comunicació cristians
els falta capacitat crítica segons Manuel López i Pedro Tarquis
MADRID, 01-07-2005 (eMision/ACPress.net).
Manuel López i Pedro
Tarquis van participar en el “forobautista” que organitza la
primera Església Baptista de Madrid, a General Lacy. Ambdós
periodistes van assegurar que era necessària una crítica més
responsable en els actuals mitjans de comunicació evangèlics,
sortint-se de “l’esperat i el políticament correcte”.
Seguint la definició de Joan 14:6,
Tarquis (metge, periodista i president de la Comissió de Mitjans
de Comunicació de l’Aliança Evangèlica Espanyola) va definir
que un mitjà de comunicació cristià ha de ser camí, veritat
i vida. Al parlar del camí, va precisar la necessitat de definir
què es pretén obtenir, quins són els límits ètics i teològics,
així com el “material” amb el qual es construeix el camí.
Quan a les metes, va dir que sempre existeixen
interessos institucionals al darrere d’un mitjà (la majoria
de les vegades legítims) que és necessari reconèixer, però
col·locar en un lloc secundari. Fins i tot, “és correcte que
altres interessos es presentin en el mitjà, de manera que
sigui un lloc de trobada i no una línia única”.
Tarquis defensa que la informació
ha de ser també creativa, plural (fins i tot contra les línies
generals de la pròpia publicació, sempre dins els límits establerts).
Això inclou tant als que col·laboren en el mitjà, com en la
participació dels propis lectors o públic, que “és necessària
i imprescindible”. Un aspecte necessari és la creativitat
i l’humor “Ens hem descuidat del somriure”.
NO
AL PENSAMENT ÚNIC
Un error freqüent en els mitjans de comunicació
evangèlics és el caure en allò que s’espera i allò “políticament
correcte” que no molesta mai però tampoc qüestiona ni fa reflexionar,
ni informa en profunditat. “Ens convertim en pura publicitat”.
Per altra banda, “no existeix
o no ha d’existir el pensament únic”, que de vegades vol imposar-se
conscient o inconscientment. També ha d’entrar-se en temes
concrets d’actualitat en lloc de parlar de grans temes superficialment.
“L’Església viu un missatge, no ven un producte, amb el que
la veritat és primordial. La Bíblia és un exemple en aquest
sentit. L’èxit de Déu no és l’èxit dels qui creuen en ell,
sinó que sovint juntament amb els èxits hi han els seus pecats
i fracassos”.
Un altre aspecte a millorar,
va dir Tarquis, és l’estil únic de sermons, devocionals i
predicacions (tot i que tenen el seu lloc). Hem de ser actuals
en el que té a veure amb l’espiritual i amb allò social, ja
que sinó ens quedarem en la religiositat convencional.
Per altra banda, la crítica
ha de ser bidireccional. Ningú pot ni ha de pontificar, perquè
ningú posseeix la veritat, “i en això estem inclosos tots
els mitjans”.
LA
VERITAT ABSOLUTA NO EXISTEIX
La veritat única no existeix en la informació,
només dades concretes que després s’uneixen com un trencaclosques.
Les dades sí són fets objectius però l’enfocament és la veritat
subjectiva de qui les descriu, i això és una realitat que
no s’accepta en els mitjans evangèlics. “Només existeix la
veritat que a cadascú li interessa o convé, i costa acceptar
altres postures. Hem d’aconseguir –dins el respecte- l’hàbit
de la crítica constructiva”.
El propi mitjà i la institució
que la sustenta mai han d’estar per d’amunt de la veritat
i dels ideals” va afegir. La grandesa d’un mitjà és aconseguir
que la institució i el mitjà serveixin a la veritat i als
ideals, i no a la inversa.
LA
VIDA I LA PAU DELS CEMENTIRIS
Quant a la vida que contingui un mitjà de comunicació,
va dir Tarquis, és per definició –com la pròpia vida- imprevisible
i plena de confrontacions, riscos i errors (“només hi ha pau
absoluta als cementiris”), el que suposa una aposta per la
inseguretat. “Un mitjà ha de fugir de la mort de la tranquil·litat
i apostar per l’aventura de la vida”, va concloure.
La vida també ha d’unir la
transcendència, la vitalitat propera i creïble del Déu que
es relaciona amb l’home, “amb les dimensions horitzontals
en les quals res d’allò humà ens és exempt. Un mitjà ha de
tocar no només aspectes de la moralitat sexual, sinó aspectes
d’ecologia, violència domèstica, esclavitud sexual, avenços
científics etc.”.
“Si un mitjà és un camí correcte
i conté la veritat però li falta la vida no aconseguirà la
meta de la comunicació integral que fa proper a Déu i als
homes”.
MANUEL
LÓPEZ: CAÇADORS I AGRICULTORS
Durant una breu intervenció, el periodista i Conseller
de Mitjans de Comunicació del Consell Evangèlic de Madrid
–Manuel López- va tocar també la crítica, que en el Real Diccionari
de la Llengua té accepcions positives (“l’art de jutjar la
bondat, la bellesa i l’art de les coses, conjuntament amb
judicis, conjunt d’opinions”) estant la crítica com a concepte
negatiu en els últims llocs.
La comunicació actual –va afegir-
està en un xoc de cultures. Per una banda la agricultura (“sembrada,
treballada, cultivada, esperada”) que és la del professional
de les paraules. Davant els “caçadors” (entre els quals s’inclouen,
amb carinyo, molts missioners)que no saben expressar adequadament
les seves conviccions i coneixements en l’agricultura que
suposa la comunicació pròpia d’un país. Així, s’estableix
un conflicte entre la comunicació de l’agricultor (“que no
està de moda”) i la del caçador.
Font:
EMISIÓN. Redacció: ACPress.net
|
